dijous, 26 de novembre de 2009

Hem perdut la vergonya!

Vivim a una espècie de sense sentit continu. Diners, malbaratament, corrupció, especulació urbanística, futbol, drogues, màfies... ens treuen als valencians els colors. Sense referents. Entregats a la vergonya més absoluta. Mirant de reüll i sense alçar massa la vista.

Però algunes coses en determinats camps, me centraré en la música, estan canviant gràcies a persones que estan projectant-nos a la velocitat de la llum. Un fenomen tan difícil, com fàcil d'explicar, en el que, probablement, una gran sèrie de factors han interaccionat per donar, sense dubte, bons fruits. A mi sols me venen al cap tres d’ells, però de segur que en esta partida han jugat molts més.

El primer, potser siga esta manca d'identitat que, al mateix temps que ens lleva les ganes de continuar, ens dona forces per seguir buscant un referent, un model. El segon, el treball que des de fa dècades, s'han encarregat de fer els grans investigadors i compiladors del poble (Pep Gimeno, el senyor violí, etc). El tercer, com determinats grups (Obrint Pas, Miquel Gil, etc) han preparat el camí i han creat un substrat perfecte per fer més “receptiva” si cal, a la gent.

A partir d’este punt, i d’un període llarg i costós de maduresa (que compte, encara està en bolquers) probablement tot ve rodat. I la gent comença a parlar de fenòmens, a recuperar l’orgull, a viure amb el cap ben alt, a no tindre vergonya de ser valencià o valenciana (que no és broma, que vergonya en teníem i molta).

Alguns han batejat el fenomen en nom de “botifarra”, altres aposten per un “nosaltres”, i la qüestió és complexa, però el ben cert es que aquest “botifarra” té molt de pes en el procés de recuperació de valenciania, si em permeteu l’expressió. Allà per on passa canta i deixa la seua petjada. I cada vegada la bola de neu és més gran i arrasa. Aquesta “botifarra” no avorreix per més que es repetisca! I els Obrint Pas canten una malaguenya que els joves ballen eufòrics. També se’ns dóna a conèixer al Carles Dénia i al senyor “violí”, que porta tants anys, o més, com Pep Gimeno fent feina. Ens sorprenem, ens alegrem i cridem per fi! I el que pareixia una tonteria, no ho és tant i podem dir: els valencians som això! I som capaços de montar “embolats” del nivell de Miquel Gil + Botifarra + Orquestra Àrab de Barcelona i presentar-se a la cita més de 3000 persones!

I perdem la vergonya, sí! Hem perdut la vergonya! I què passarà, és una incògnita. El ben cert, és que ara juguem a casa i sense por.

Vos en deixe una cantada pel Carles Dénia. Mestre!

dijous, 19 de novembre de 2009

Joder, quin tema!

Entre en aquell local on havíem quedat i vos veig al fons. Alfons, s’ha comprés, el silenci. I se vos veu molt agust xerrant i tal i jo també feia temps que no anava amb la gent que he arribat. I me faig el loco. El meu col•lega se posa a salvar el món al costat de la màquina de tabac i les altres dos xicueles amb qui he arribat insisteixen. Una casalla! I jo pense que tothom s’ha tornat boig i que jo no pinte res allà dins. I que tal vegada, algú pinta al wàter, però això no té importància perquè jo estic flipant i es el que volia.

Se vos veu agust ahí dale que te pego i jo també, però joder, has vingut des d’allà, hem quedat per anar de festa i jo que sé, vaig i vos salude. I hòstia quina alegria despreneu les dos que dona ganes de dir-li al del wàter que prove a saludar-vos i que deixe la brotxa. Iea! Veniu allà al costat del futbolí? Hi ha lloc i allí se pot gestar una bona nit. Bona nit i per fi el meu col•lega queda lliure. I torna! I marxem. Som molts i sense diners, però jo convide perquè en estos moments no penses en termes econòmics sinó en emocions. Certament no penses en elles, simplement et deixes portar pel context social de la nit. Tu m’entens jo sé que tu m’entens.

Aparquem. Sense problemes. I entrem i eixim, i la bamba i el segell del bajón a l’avantbraç. I arribeu i ja estem tout le groupe. I un tio s’acosta i te parla. I tu el mires somrient com si te caiguera bé, però per dins penses que és un tio molt pesat. I jo te mire i pense, joder li cau bé i li somriu. I vaig al cotxe a deixar la jaqueta i quan torne ja no està i tu ja estàs lliure. I fas cara de voler marxar mentre balles com si estigueres in the great moment of the night. I si, marxem perquè fem pena i és de dia i tenim gana. I l’hamburgueseria del costat sembla l’abocador orgànic del barri. I anem al forn i volem entrar per darrere quan està obert per davant. Això va a modes i a hores. I ens demanem un nosequé en nosequantos (alguns diuen nosequintos perquè beuen cervesa, crec) i anem al cotxe. I obri el portamaletes i cables que miren darbuka, darbuka que mira trompeta, trompeta que mira guitarra, guitarra que mira a l’exterior. I acabem liant-la parda i mon anem. I entrem al poble que Raimon confon en Alfafar-Benetússer i et deixem a casa. I uns kilòmetres més cap al costat et deixem a casa a tu també. I jo torne al meu poble, el meu poble és al coll i s’acaba la nit i és de dia. Joder quin tema.

diumenge, 8 de novembre de 2009

MIRALL D'AIGUA

És estrany el fred
als nostres ulls. El rosec
fondo del corcó, aquests joncs
de pluja tallada.

Veus, a través dels badalls
de llum de les cortines,
el carrer fosc i llarg de la memòria,
i als dolls de les voreres, mentre dringuen
de vidre les velles canonades,
altra mirada, com llambreig remotíssim
que en l'aigua borbolla:
lluny, en la platja que vespreja
dos perfils passegen encara
i tu voldries ser l'ona en el turmell.

Efímera, una brusca en l'aire renovella
en la sorra negada de deixalles.

Però és tan, tan tard,
i són tantes les petxines esberlades!

(Ramon Guillem)

dissabte, 24 d’octubre de 2009

Te'n cantaré més de mil






















"Todas la "muqueres" llevan, debajo del delantal, una boquita sin dientes, que mossega i no fa mal"

Increïble, impressionant, sense paraules, brutal!

Moments de 17 músics dalt de l'escenari... Reïllo, Miquel Gil, Nèstor Mont, Dani Miquel, Tobal Rentero, Jacint, Paco Lucas, Juanjo Blanco, Paqui Gil i més senyora i més...

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Com viure a l'altra punta del món.

Sí, així és. Aquesta professió que he "triat" m'aboca a uns horaris que a la gran majoria els poden resultar incomprensibles. Ben mirat, i des d'aquesta part del món, m'alce a la mateixa hora que ho fan als Estats Units. No sé si compartisc el mateix horari laboral que els habitants d'aquelles terres, ignorant de mi, i tot i fer moltes hores, vos assegure que no és per a tant. O sí? Amb els anys deu passar factura.

Dormir de dia, treballar de nit. El dia a dia. Quan la gent se demana un cafè per desdejunar i posar-se a tope al bar que està just enfront del centre de... salut? Jo me demane una ensaimada i com a mínim quatre hores de son, perfavor. I el dia que no es pot, per allò de que la meua part del món funciona al revés de mi, i els "papeleos" sols es poden tramitar fins les 14-15 hores, pues no hi ha més remei que maleir al qui va imposar aquests horaris de treball. Continuant en la rutina de la dieta, tinc per costum esmorzar a les 13 hores, hora de dinar? I dine a les 16-17 hores. Sí, hora de sopar a Limerick. El sopar sempre és una incògnita. El dia que treballe, menge quan puc (normalment a horari normal, tret d'algun dia que toquen les dotze) i quan no treballe les 22-23 hores són les habituals. Ja és més normal, no?

I es que com vos dic, me dóna la sensació que visc a altra part del món. La gent comenta: "fotre (ells diuen joder) dorms fins les 12?" El que ells no saben és que me gite a les 8, o no. La veritat, i no sé perquè, és un paler despertar-se a les 12-13 hores i donar-li voltes al llit fins a fer-se la vostra hora de dinar. Com aquell, "despertar-te i no aixecar-te perquè total no tens res a fer més que pensar i s'hi està tan calentet al llit i és tan difícil amb la gent del barri". Sí, és difícil, la veïna només fa que cantar-li al netet, que com és obvi porta un horari molt diferent al meu. I no es que visca a un barri conflictiu, Alcàsser no dóna ni per a dividir-lo en barris ara que ho pense, però si que hi ha gent que preferiria no creuar-me cada dia al dematí (canta el gall quiquiriquí).

Maeu sor hui! També tinc assaig? Sí, coordinar aquest "jaleo" d'horaris (vida?) amb els assajos no és fàcil. Hostia! Tinc pendent un projecte d'investigació. L'acabaré, no?

I encara es pregunteu perquè no sóc normal?

dissabte, 3 d’octubre de 2009

Un JB amb aigua!

TU: Bon dia, que xovinista eres! Què fas?
JO: Iea, buenas! Que va tio, analitze errades. Mira que mal! I res, aci agranant.
TU: Vaig a fer-me un cafenet.
JO: De lujo!
TU: Com va?
JO: No sé tio, ni bé, ni mal. Com sempre. La veritat, un poc ratllat, però res. I tu?
TU: Mal.
JO: Peguem-nos un tir. Es que en estes situacions són més fredes que una roca. Merda, esta frase me recorda a un...
TU: Tinc ganes d'estar plof.
JO: No tio, lo de sempre. Ix, despejat. Això t'ajudarà a no donar-li moltes voltes al cosmos.
TU: Anem a la Calderona?
JO: Vale, però no tenim massa temps.
TU: Busca una ruta mentre me dutxe!
JO: I esta nit? Hi ha concert de tranqui... nem?
TU: No vull gitar-me tard, que demà tinc partida.
JO: "La proposta és agafar una ceba ràpida i a jeure a la una"
TU: No m'apeteix.
JO: Val. Però al de Conxita i JMO de final de mes, si que vens.
TU: Qui són?
JO: Ella la de "l'ungüent", ell un tio que te fa un llibre d'un elefante i un candelabro. Tio, el d'antònia font!
TU: Ah...



I es que ens espera un gran final de mes! ;)

dimarts, 29 de setembre de 2009

Aigua a poalaes!

I es que, des d'ahir que es va posar a ploure no ha parat gens. Els carrers ahir pareixien rius, com jo no ho recordava a Alcàsser; l'avinguda, de recent construcció, provocava que l'aigua entrara dins de les cases, en parà o sense; el centre de salut quasi se'ns cau damunt, hui torne a treballar, ja vos contaré si almenys hem recuperat la llum, i la pista de silla ha quedat inundada gràcies al polígon que li han posat al costat i les obres de l'AVE. Els camps de tarongers d'abans tragaven aigua, el clavegueram actual es veu que no. No sé si visc a Alcàsser o a Kabul, en tots els meus respectes.

dimarts, 15 de setembre de 2009

Me podria atropellar un camió i no me passaria res.

Has tocat a la porta. Jo estava dormint plàcidament i he pensat, qui serà ara? He guaitat per la finestra i he vist la teua ombra projectada a la paret de la veïna d'enfront. No t'esperava, però sincerament, tenia moltes ganes de que algun dia tornares, sense importar-me si em despertaves, em pillaves a la dutxa, dinant o sopant.

He baixat per les escales a la planta baixa de la casa i he obert la porta. M'has regalat un somriure entre tímid i no sé com, mentre treies la llengua d'aquella manera tan guai que tu ja saps com m'agrada. Jo no he sabut que dir, com sempre a aquestes ocasions em paralitze de dalt a baix com si un atac de sorpresa recorreguera el meu jo. Un atac de sorpresa? Sí, algo així com una sensació d'alegria desmesurada mesclada en pànic al quadrat. I quan per fi he pogut parlar, sols m'ha eixit un: Passes? Increible, sí, ja me coneixes.

Hem anat tots dos fins la cuina mentre intentaves encetar converça. Jo, entre torpe i atontat no sabia ni per on caminava. Hem segut al sofà i ara si, la converça de "besugos" ha donat lloc a un diàleg prou més coherent. Més per la teua part que per la meua. Arribat el moment, no he aguantat més i t'he regalat un abraç. Ara s'intercanvien els papers i tu fas la cara que abans jo. I jo, no faig cara de res. Eixim del pas regalant-se una altra abraçada mentre et bese al coll i reacciones abraçant-me més fort. Aleshores ens mirem i ens riguem, ens acaronem, ens besem, i ja saps, tot allò.

Merda! Tot açò seria genial si no haguera sigut un somni. De totes formes, gràcies pel moment que m'has fet passar mentre dormia, ara ja entenc perquè, plàcidament. Colacao en fanta.

diumenge, 30 d’agost de 2009

JO DIRIA POR

Està acabant l’estiu. Un estiu molt, molt festiu. Durant algunes nits hem rigut i ballat junts. Hem parlat sense massa sentit, l’embriaguesa d’aquestes ocasions ho impedia. Hem creuat somriures i mirades quedant-me fascinat pels teus ulls i gestos. I me queda la sensació que ens ha faltat alguna cosa.

Pot ser ha estat la por. Por a dir-te el que sent. Por a la novetat, a les diferències i les similituds. Por de fer-nos mal. Por a morir en unes paraules que solament et regalaria a tu. Por de córrer massa, d’encantar-me en el pas del temps. De que els somriures es tornaren llàgrimes i les mirades canviaren de sentit.

I ara, em queden altres pors. Por a haver perdut l’ocasió de dir-te el que sent. D’adonar-me que has encetat un nou camí. Por a no poder compartir moltes altres nits. Por de mi, por de tu, por dels altres.

Per què tinc tanta por? M’ajudes a combatre-la?


diumenge, 19 de juliol de 2009

FEST.VAL

I ja hem portat a la pràctica tot el post anterior. Este cap de setmana ha estat de locura completa. Comencem dijous amb el Fesblanc polseguera pa' tot l'any. El divendres rumbo al Maresme (després de molt de temps) per presenciar un gran assalt de l'Oliver i Manel al Fescruïlla. Sorpresa! Entrada gratis al Fesclap! Bona discoteca i molt bon rollito. Dissabte tot el dia "al mar, al mar" de Canet de mar. Definitivament a esta comarca fa un oratge brutal en estiu, dóna gust! I després de dinar tots al Fesbrot! Retrobaments inesperats, friquisme o mort i molt bon ambient.

Ella és més de Rahola, jo sóc més del Cuní... i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí!

Ella té un "escalestric", jo vull un futbolí... i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí!

No tinc parella estable, tampoc en vull tenir... i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí!

Tu eres més del Cruïlla, i jo sóc més del FIB... i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí!

"M'agraden les camisetes que tenen dibuixaes una bici"
"Quina curva més bonica"
"No hubieramos aclarido nada"
.
FEST.VAL
.

dimecres, 1 de juliol de 2009

ES. TIU

Dies de molta calor.
Nits insoportables.
Faena i poca faena.
Concerts.
Festes.
Alegries.
Ploreres.
Somriures.
Solèti.
Platgèti.
Un passeget pel meu poble.
Altre per l'horta.
Un gelat.
Viatges.
Banyar-se la pell morena en la cremor de l'estiu.
.
.
.
Va... canses... va... cances.

dissabte, 30 de maig de 2009

COQUETES D'ARROP

Ingredients (per a 12 coquetes)

·1/4 kg. d'arrop
·375 ml. d'oli de girasol
·125 ml. d'aiguardent
·1 llima ratllada
·1 cullerada de canyella en pols
·1/2 kg. de farina
·Un grapat de sucre per fer la massa i per a damunt de les coquetes.

Preparació

Amassar els ingredients. Formar les coquetes, que han de quedar blanetes. Posar sucre per damunt, al gust de cadascú. Ficar-les al forn, no molt de temps (10 min. aprox.): es couen molt prompte. Es trauen encara blanetes. Quan es gelen, ja estan bones.

dilluns, 18 de maig de 2009

ELS D'ALMÀSSERA SÓN RABOSOS I RABOSES.

Una rabosa trobà un llop que portava un rotllo en la boca, i com que li abellia, li preguntà: -¿A on vas? -A Massalfassar-, respongué el llop confiat, i en obrir les barres deixà caure la coca, que arreplegà l'astuta rabosa. El llop volgué tornar-li la mala passada i li féu el mateix preguntat: -I tu, ¿a on vas? -A Almàssera-, contestà la rabosa en les dents ben apretades.

-Fragment de "Els pobles valencians parlen els uns dels altres".

dissabte, 16 de maig de 2009

JOCS AFECTIUS II

ESTE ÉS EL PARE...

Prenent-li al xiquet o xiqueta una maneta se li agafaven successivament cadascun dels ditets i se'ls rodava una miqueta en els dos sentits cantant simultàniament la següent cançoneta:

Este és el pare,
este és la mare,
este demana pa,
este diu que no n'hi ha,
este diu: Rin, rin,
en el calaixet n'hi ha un trosset;
Rin, rin
en el calaixet n'hi ha un trosset.
(Picassent)

Este és el pare,
este és la mare,
este demana pa,
este diu que no n'hi ha,
este diu: corrunxet, corrunxet
en el calaixet n'hi ha un trosset.
(Alcàsser)

Este és el pare,
este és la mare,
este demana pa,
este diu que no n'hi ha,
este diu: Gorrinet xinxet,
que se'n va a l'hortet,
a collir floretes
del germileret.
(la Font d'En Carròs)

I per no escriure-ho tot de nou, hi ha més variants pel que fa a l'últim dit.

Este diu: "Gorrinet xinxet, a l'armari hi ha un tros de pa i peixet" (Daimús)

Este diu: "Gorrinet xinxet, en la gerreta en queda un poquet"(Villalonga de la Safor)

Este diu: "Gorrinet xinxet, dalt de la cambra n'hi ha un trosset"(Villalonga de la Safor)

Este diu: "Gorrinet xinxet, a la flequeta si que n'hi ha" (Cullera)

Este diu: "En el calaixet, en el calaixet està" (València)

Este diu: "Garanyiu-garanyau; tanqueu les figuetes amb la clau (Vinarós)

dilluns, 11 de maig de 2009

JOCS AFECTIUS (practicats a casa)

MIXINETES/MIXIMINETES

El pare o la mare agafa els avantbraços del seu fillet/a d'un any o dos i fa passar les manetes per les galtes infantils, cosa que provoca les rialles de la criatura. Mentrestant, es reciten les paraules següents:

Mixinetes,
rapadetes.
Vindrà el gatet
i farà: miau, miau, miau
(Benipeixcar)

O aquestes altres:

Mixinetes,
rapamauetes.
Vindrà el gatet,
es menjarà les sopetes
i farà: xap, xap, xap!
(Villalonga de la Safor)

Miximinetes,
toca galtetes.
Toca-les tu,
que són xicotetes!
(Alcàsser)

divendres, 8 de maig de 2009

Rata-penada

La rata-penada (rat-penat, rata-pinyada, rata-penera) és alada, noctàmbula, llosca i està dotada d'una oïda realment excepcional, amb la qual supleix, amb avantatge, les mancances visuals. tant és així que l'aparell anomenat radar va ser possible -segons diuen- després d'estudiar pregonament la seua característica més acusada, que és aquella que li permet emetre ones que en topar amb obstacles retornen a l'emissor i l'avisen que cal canviar de ruta si no vol fotre's un colp que el deixe atabollat. La rata-pinyada mai no ensopega, malgrat volar amb rapidesa.

Trobem el rat-penat per tots els nostres pobles i, en conseqüència, no pot faltar en cada llogaret la corresponent coveta on passa el dia penjat del sostre i cap per avall. Ix a poqueta nit a fer la volada, en el curs de la qual va alimentant-se amb tot tipus d'insectes que troba per davant i ho fa sense parar de volar. Com que també té força desenvolupat el sentit de l'olfacte, si olora alguna mena de líquid alimentós s'atura per xuclar-lo, fins i tot si es tracta de sang i d'ací la llegenda que el confon amb el seu parent el vampir...

Costumari valencià. Bernat Capó.

dijous, 30 d’abril de 2009

Va de recomanacions

Fa un temps, vaig llegir "La muerte sin llanto", un llibre de la Nancy Scheper-Hugues que em va agradar moltíssim. Aquest llibre fotografia la situació social, política i econòmica de l'Alto do Cruzeiro, situat al nordest del Brasil. Així, l'autora despulla una realitat amagada pels màxims responsables i poderosos del país i perpetrada fins i tot per les institucions sanitàries, que amaguen la fam amb diagnòstics i medicació emmascaradora (conscientment?). Una realitat duríssima on la vida gira al voltant de la fam, la cultura de la fam, i que resulta esfreidora per al lector. Prejudicis, diferències culturals...? Som tant diferents? Jutgeu vosaltres mateixos.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Insomni

Per què si és de nit hui tampoc torne a tindre son? Hi ha llums al carrer i tot està tan ple de gent...

dijous, 23 d’abril de 2009

Fa temps. Dimecres 23 a la Sala de Juntes.

Sent com si un objecte m'atravesara el cos.
Un punyal o una espasa esmolats per l'ocasió.
Un ferro roent que permaneix a dintre meu.
Alhora, el meu estómac es comprimeix i es manté com un pes fixe.
Em paralitza el cos i sent el cor palpitar.
Vindran millors dies.
Es preveuen llunyans.
Sóc conscient, i m'aferre a la idea que les previsions sempre fallen.

.

dilluns, 20 d’abril de 2009

Locures

Dijous:
Josep: Anem a Barcelona al concert de la Gossa?
Maria: Ja vorem, però no crec.

Divendres:
Josep: Anem a Barcelona al concert de la Gossa?
Maria: No tio, tinc molta faena.

Dissabte:

(15 hores)
Josep: Va maria mone de festa, anem cap allà!
Maria: No tio, en serio...

(15:30)
Josep: Segur?
Maria: Un altre cap de setmana no t'haguera dit que no, però tinc molta faena.

(16:00)
Maria: Mone a Barcelona?
Josep: Au!

I aixina de puntazo i corrents, los dos pa Barcelona! Concert, casa okupa rara, moltes hores desperts, poques dormint i cap avall de nou!

SOM TXOVES HASTIÖ!

diumenge, 12 d’abril de 2009

Llàgrimes...

.
.
.
... que desdibuixen lletres al paper i el consumeixen poc a poc fins que es trenca. Es trenca i no queda res... res... res... absolutament res.

dissabte, 21 de març de 2009

Tic, tac, tic, tac, tic, tac, tic, tac, tic, tac.

La vida passa com una processó…

El temps no s’atura i nosaltres, inevitablement estem lligats a avançar amb ell. Mirem enrere, per continuar endavant i ens adonem de totes les experiències viscudes. Pareix mentida, recordes, aquell dia, en aquell moment, són expressions que conforme avança la vida més es repeteixen. Experiència en diuen.

I com més avancem, més ràpid passa. Sona a tòpic, i evidentment el temps es manté constant, però em dona la sensació que la percepció altera aquesta “K”. Per aquest motiu, per fotre a la percepció, omplim-lo d’activitats. A vore si cola! Si no és així, sempre ens quedarà la satisfacció d’haver-lo aprofitat. Un amic meu comenta que la millor manera de guanyar “la por” que provoca el pas del temps, és estar satisfet del que has fet fins el moment, aprofitar-lo. Prove-m’ho doncs, que no ens quede el dubte.

...eliminem els maldecaps i convertim-la en cercavila!

dijous, 12 de març de 2009

Temps, sobretot temps.

Sovint, les persones…

necessitem d’espai i temps per a nosaltres mateixes. Són aquells moments en que t’adones que estàs rient sol, i encara rius més. O els que plores fugaçment per poder tornar a somriure amb més força. Moments, en que ens retrobem amb el “jo” per a conèixer-se una miqueta més a fons. Dubtem, reafirmem, creixem, errem, perdem, rectifiquem, guanyem, ens coneguem.

Existeixen un munt de maneres de fer i estar per conèixer-se, tantes com persones. Hi ha qui prefereix la platja, la muntanya o l’horta. D’altres trien l’habitació, l’estudi o el corral. Unes canten, altres llegeixen, altres escriuen, altres escolten música. Es pot triar ballar o restar quiet, segut o dret, i perquè no gitat. Fins i tot, pot resultar útil la foscor, llum, pluja, vent, calor o fred.

A mi, personalment m’agrada el silenci, escriure o escoltar música, a l’habitació, al corral o a la muntanya, depenent de si fa sol, plou, és de nit o de dia. I els dies de molta basca, perquè no rebolcar-se sobre la sorra de la platja abans i després d’un bon bany. I els dies de fred, perquè sí, manta i xemeneia! Desconecte, ric sol, m’equivoque, encerte i misteriosament torne a dubtar. I m’agrada.

Quan dubtem és perquè caminem. Si caminem, avancem. No correguem! Tampoc parem. Tot, amb la seua justa mesura, dóna bon fruit. I nosaltres en sabem molt d’aquestes coses. No sabrem més enllà del propi espai, els aliens no cal conèixer-los. Tampoc els entendrem mai. Però, les preses mai han estat bones aliades ni d’uns, ni d’altres. La reflexió i l’autoconeixença comencen amb la vida i acaben amb la mort. Millor serà doncs, caminar sense córrer.


…necessitem marxa!

dissabte, 28 de febrer de 2009

Reflexions internes

DE PERSONES GRANS I DE GRANS PERSONES

És habitual sentir comentar que vivim a una societat individualista, egoista, on les relacions humanes es degraden a la carrera i on res no importa més que els recursos materials que es puguen acumular. Cal dir, però, que encara queda molta gent generosa, que no ha pres aquests termes per bandera i gaudeix de la vida col•lectiva, associativa, familiar, on la interacció amb els seus és bàsica per donar-li sentit a aquesta vida.

No fa massa dies, comentava una situació quotidiana amb una amiga, que em va portar a escriure aquestes línies. Tractàvem del procés de tenir cura de les persones majors, aquelles persones que quan nosaltres érem xicotets i xicotetes, tenien cura de nosaltres. I això, no cal oblidar-ho.

Tots i totes sabem que és tindre una persona gran a casa, igualment que sabem que és tindre un nadó. No tots i totes actuem igual davant d’aquesta situació, però la meua intenció ara, no és jutjar la millor de les opcions i actituds, sinó tractar el què he aprés de l’atenció a les persones grans tant a l’àmbit familiar com professional. I a més, perquè no, reconèixer la tasca de les persones que es dediquen a tenir cura dels grans.

Entre d’altres coses he aprés que, normalment, no hi ha persones millor qualificades per a atendre a altra que la seua pròpia família, perquè són qui més la coneixen i amb les que més confiança té la persona que necessita de la seua ajuda i companyia. Normalment, la família es veu desbordada per les necessitats d’aquesta, però amb l’ajuda d’una professional d’infermeria i amb l’experiència que dóna el temps, l’atenció integral serà de major qualitat que si la proporcionen persones alienes al nucli familiar; també, que les persones totalment dependents per a les activitats de la vida diària precisen igualment d’estímuls per a tenir la major qualitat de vida possible. Per tant caldrà mantenir una bona higiene, utilitzar els perfums que li puguen agradar, mantenir converses, posar-los música del seu gust… i contràriament al que puga parèixer a priori, si que existirà un feed-back en la relació entre cuidador i persona cuidada, que s’apreciarà amb major grau, a mesura que el procés d’atenció avance.

La satisfacció que suposa aconseguir un bon procés d’atenció no es pot pagar amb res, i en canvi, el benefici obtingut i la realització personal són inquantificables. Aleshores, perquè no provar aquesta experiència si per qüestions de naturalesa se’ns presenta a les nostres vides? És una experiència dura, difícil, complicada, però alhora t’ensenya moltes coses i ajuda a vore la vida d’una altra manera. Les persones grans necessiten de nosaltres, i nosaltres, les grans persones (si em permeteu la inclusió) sempre serem per acompanyar-los i ajudar-los.

dimecres, 11 de febrer de 2009

PRESERVATIU!

Arribarà un dia que penjaré coses escrites per mi, d'això podeu estar-ne segurs i segures. De moment, però, continuaré amb coses escrites per altres, i amb les quals m'identifique en menor a major grau.

Hui toca l'Ovidi. Gran llibre el que me varen regalar dijous passat. Sobre les seues pàgines hi ha textos brutals, entre ells el "PRESERVATIU".

PRESERVATIU

Si algun colp et pregunten qui ets,
digues que ets Déu.
No t'emprenyaran més.
Si et pregunten què fas,
els dius que fas hores.
et deixaran.
Si volen saber on vas,
els dius que "a la merda".
Mai més no et diran res.
I tu no hauràs emprat
cap mentida ni pedaç
per a deslliurar-te d'ells.

(Ovidi Montllor)

dimecres, 21 de gener de 2009

Un de IBN KHAFAJA

Un gran de la nostra literatura deia que "la millor manera de llegir, és rellegir". Gran Fuster, gran. I jo li he fet cas i ja no sé quantes vegades m'he llegit Jardí ebri, un gran llibre de poemes de Ibn Khafaja traduit per Josep Piera.

Ibn Khafaja naix l'any 1058 i va ser un dels més grans poetes d'al-Àndalus. Fill de familia culta i benestant. Un home sensual, sensible i amant de la vida (COM JO!). I sense més preàmbuls ací us deixe un poema d'aquest gran mestre!

Tot i que em creia fort i ferm com una roca
la bellesa em sacseja com una dèbil branca.
Era dur de coratge i, de sensibilitat, tendre.
No m'he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m'agrada la rigidesa en l'home,
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat nits despert
per l'insomni de l'amor,
ni a qui el desig no li ha doblegat mai el cos.
Ara penedit, ara abrandat, plore
pels meus pecats, i gemegue per les ruïnes.
Sóc talment la tendra branca d'un salze
que el vent du de banda a banda.

IBN KHAFAJA

dimecres, 7 de gener de 2009

Buscando tu olor

Probablement els que actualment som seguidors del Miquel Gil desconeixem etapes anteriors al marge d'Al Tall. Per tal de conèixer més sobre la rica trajectòria d'aquest músic vos penge ací una cançoneta d'un antic treball anomenat "Buscando tu olor" que trobe que és interessant. Una sonoritat musical distinta a la que estem acostumats en aquest cantaor. A gaudir-ne!