Joder, quin tema!

Entre en aquell local on havíem quedat i vos veig al fons. Alfons, s’ha comprés, el silenci. I se vos veu molt agust xerrant i tal i jo també feia temps que no anava amb la gent que he arribat. I me faig el loco. El meu col•lega se posa a salvar el món al costat de la màquina de tabac i les altres dos xicueles amb qui he arribat insisteixen. Una casalla! I jo pense que tothom s’ha tornat boig i que jo no pinte res allà dins. I que tal vegada, algú pinta al wàter, però això no té importància perquè jo estic flipant i es el que volia.

Se vos veu agust ahí dale que te pego i jo també, però joder, has vingut des d’allà, hem quedat per anar de festa i jo que sé, vaig i vos salude. I hòstia quina alegria despreneu les dos que dona ganes de dir-li al del wàter que prove a saludar-vos i que deixe la brotxa. Iea! Veniu allà al costat del futbolí? Hi ha lloc i allí se pot gestar una bona nit. Bona nit i per fi el meu col•lega queda lliure. I torna! I marxem. Som molts i sense diners, però jo convide perquè en estos moments no penses en termes econòmics sinó en emocions. Certament no penses en elles, simplement et deixes portar pel context social de la nit. Tu m’entens jo sé que tu m’entens.

Aparquem. Sense problemes. I entrem i eixim, i la bamba i el segell del bajón a l’avantbraç. I arribeu i ja estem tout le groupe. I un tio s’acosta i te parla. I tu el mires somrient com si te caiguera bé, però per dins penses que és un tio molt pesat. I jo te mire i pense, joder li cau bé i li somriu. I vaig al cotxe a deixar la jaqueta i quan torne ja no està i tu ja estàs lliure. I fas cara de voler marxar mentre balles com si estigueres in the great moment of the night. I si, marxem perquè fem pena i és de dia i tenim gana. I l’hamburgueseria del costat sembla l’abocador orgànic del barri. I anem al forn i volem entrar per darrere quan està obert per davant. Això va a modes i a hores. I ens demanem un nosequé en nosequantos (alguns diuen nosequintos perquè beuen cervesa, crec) i anem al cotxe. I obri el portamaletes i cables que miren darbuka, darbuka que mira trompeta, trompeta que mira guitarra, guitarra que mira a l’exterior. I acabem liant-la parda i mon anem. I entrem al poble que Raimon confon en Alfafar-Benetússer i et deixem a casa. I uns kilòmetres més cap al costat et deixem a casa a tu també. I jo torne al meu poble, el meu poble és al coll i s’acaba la nit i és de dia. Joder quin tema.

Tindrem la mida de totes les coses, només en dir-nos que ens seguim amant.

No

MIRALL D'AIGUA

És estrany el fred
als nostres ulls. El rosec
fondo del corcó, aquests joncs
de pluja tallada.

Veus, a través dels badalls
de llum de les cortines,
el carrer fosc i llarg de la memòria,
i als dolls de les voreres, mentre dringuen
de vidre les velles canonades,
altra mirada, com llambreig remotíssim
que en l'aigua borbolla:
lluny, en la platja que vespreja
dos perfils passegen encara
i tu voldries ser l'ona en el turmell.

Efímera, una brusca en l'aire renovella
en la sorra negada de deixalles.

Però és tan, tan tard,
i són tantes les petxines esberlades!

(Ramon Guillem)

Te'n cantaré més de mil

"Todas la "muqueres" llevan, debajo del delantal, una boquita sin dientes, que mossega i no fa mal"

Increïble, impressionant, sense paraules, brutal!

Moments de 17 músics dalt de l'escenari... Reïllo, Miquel Gil, Nèstor Mont, Dani Miquel, Tobal Rentero, Jacint, Paco Lucas, Juanjo Blanco, Paqui Gil i més senyora i més...

Com viure a l'altra punta del món.

Sí, així és. Aquesta professió que he "triat" m'aboca a uns horaris que a la gran majoria els poden resultar incomprensibles. Ben mirat, i des d'aquesta part del món, m'alce a la mateixa hora que ho fan als Estats Units. No sé si compartisc el mateix horari laboral que els habitants d'aquelles terres, ignorant de mi, i tot i fer moltes hores, vos assegure que no és per a tant. O sí? Amb els anys deu passar factura.

Dormir de dia, treballar de nit. El dia a dia. Quan la gent se demana un cafè per desdejunar i posar-se a tope al bar que està just enfront del centre de... salut? Jo me demane una ensaimada i com a mínim quatre hores de son, perfavor. I el dia que no es pot, per allò de que la meua part del món funciona al revés de mi, i els "papeleos" sols es poden tramitar fins les 14-15 hores, pues no hi ha més remei que maleir al qui va imposar aquests horaris de treball. Continuant en la rutina de la dieta, tinc per costum esmorzar a les 13 hores, hora de dinar? I dine a les 16-17 hores. Sí, hora de sopar a Limerick. El sopar sempre és una incògnita. El dia que treballe, menge quan puc (normalment a horari normal, tret d'algun dia que toquen les dotze) i quan no treballe les 22-23 hores són les habituals. Ja és més normal, no?

I es que com vos dic, me dóna la sensació que visc a altra part del món. La gent comenta: "fotre (ells diuen joder) dorms fins les 12?" El que ells no saben és que me gite a les 8, o no. La veritat, i no sé perquè, és un paler despertar-se a les 12-13 hores i donar-li voltes al llit fins a fer-se la vostra hora de dinar. Com aquell, "despertar-te i no aixecar-te perquè total no tens res a fer més que pensar i s'hi està tan calentet al llit i és tan difícil amb la gent del barri". Sí, és difícil, la veïna només fa que cantar-li al netet, que com és obvi porta un horari molt diferent al meu. I no es que visca a un barri conflictiu, Alcàsser no dóna ni per a dividir-lo en barris ara que ho pense, però si que hi ha gent que preferiria no creuar-me cada dia al dematí (canta el gall quiquiriquí).

Maeu sor hui! També tinc assaig? Sí, coordinar aquest "jaleo" d'horaris (vida?) amb els assajos no és fàcil. Hostia! Tinc pendent un projecte d'investigació. L'acabaré, no?

I encara es pregunteu perquè no sóc normal?

Un JB amb aigua!

TU: Bon dia, que xovinista eres! Què fas?
JO: Iea, buenas! Que va tio, analitze errades. Mira que mal! I res, aci agranant.
TU: Vaig a fer-me un cafenet.
JO: De lujo!
TU: Com va?
JO: No sé tio, ni bé, ni mal. Com sempre. La veritat, un poc ratllat, però res. I tu?
TU: Mal.
JO: Peguem-nos un tir. Es que en estes situacions són més fredes que una roca. Merda, esta frase me recorda a un...
TU: Tinc ganes d'estar plof.
JO: No tio, lo de sempre. Ix, despejat. Això t'ajudarà a no donar-li moltes voltes al cosmos.
TU: Anem a la Calderona?
JO: Vale, però no tenim massa temps.
TU: Busca una ruta mentre me dutxe!
JO: I esta nit? Hi ha concert de tranqui... nem?
TU: No vull gitar-me tard, que demà tinc partida.
JO: "La proposta és agafar una ceba ràpida i a jeure a la una"
TU: No m'apeteix.
JO: Val. Però al de Conxita i JMO de final de mes, si que vens.
TU: Qui són?
JO: Ella la de "l'ungüent", ell un tio que te fa un llibre d'un elefante i un candelabro. Tio, el d'antònia font!
TU: Ah...



I es que ens espera un gran final de mes! ;)

Aigua a poalaes!

I es que, des d'ahir que es va posar a ploure no ha parat gens. Els carrers ahir pareixien rius, com jo no ho recordava a Alcàsser; l'avinguda, de recent construcció, provocava que l'aigua entrara dins de les cases, en parà o sense; el centre de salut quasi se'ns cau damunt, hui torne a treballar, ja vos contaré si almenys hem recuperat la llum, i la pista de silla ha quedat inundada gràcies al polígon que li han posat al costat i les obres de l'AVE. Els camps de tarongers d'abans tragaven aigua, el clavegueram actual es veu que no. No sé si visc a Alcàsser o a Kabul, en tots els meus respectes.