dijous, 19 de novembre de 2009

Joder, quin tema!

Entre en aquell local on havíem quedat i vos veig al fons. Alfons, s’ha comprés, el silenci. I se vos veu molt agust xerrant i tal i jo també feia temps que no anava amb la gent que he arribat. I me faig el loco. El meu col•lega se posa a salvar el món al costat de la màquina de tabac i les altres dos xicueles amb qui he arribat insisteixen. Una casalla! I jo pense que tothom s’ha tornat boig i que jo no pinte res allà dins. I que tal vegada, algú pinta al wàter, però això no té importància perquè jo estic flipant i es el que volia.

Se vos veu agust ahí dale que te pego i jo també, però joder, has vingut des d’allà, hem quedat per anar de festa i jo que sé, vaig i vos salude. I hòstia quina alegria despreneu les dos que dona ganes de dir-li al del wàter que prove a saludar-vos i que deixe la brotxa. Iea! Veniu allà al costat del futbolí? Hi ha lloc i allí se pot gestar una bona nit. Bona nit i per fi el meu col•lega queda lliure. I torna! I marxem. Som molts i sense diners, però jo convide perquè en estos moments no penses en termes econòmics sinó en emocions. Certament no penses en elles, simplement et deixes portar pel context social de la nit. Tu m’entens jo sé que tu m’entens.

Aparquem. Sense problemes. I entrem i eixim, i la bamba i el segell del bajón a l’avantbraç. I arribeu i ja estem tout le groupe. I un tio s’acosta i te parla. I tu el mires somrient com si te caiguera bé, però per dins penses que és un tio molt pesat. I jo te mire i pense, joder li cau bé i li somriu. I vaig al cotxe a deixar la jaqueta i quan torne ja no està i tu ja estàs lliure. I fas cara de voler marxar mentre balles com si estigueres in the great moment of the night. I si, marxem perquè fem pena i és de dia i tenim gana. I l’hamburgueseria del costat sembla l’abocador orgànic del barri. I anem al forn i volem entrar per darrere quan està obert per davant. Això va a modes i a hores. I ens demanem un nosequé en nosequantos (alguns diuen nosequintos perquè beuen cervesa, crec) i anem al cotxe. I obri el portamaletes i cables que miren darbuka, darbuka que mira trompeta, trompeta que mira guitarra, guitarra que mira a l’exterior. I acabem liant-la parda i mon anem. I entrem al poble que Raimon confon en Alfafar-Benetússer i et deixem a casa. I uns kilòmetres més cap al costat et deixem a casa a tu també. I jo torne al meu poble, el meu poble és al coll i s’acaba la nit i és de dia. Joder quin tema.

1 comentari:

Noiadevidre ha dit...

Què gran, amicae, què gran.

Oliver Style, eh?!
M'has recordat al llibre... quines ganes de rellegir-lo.