dissabte, 28 de febrer de 2009

Reflexions internes

DE PERSONES GRANS I DE GRANS PERSONES

És habitual sentir comentar que vivim a una societat individualista, egoista, on les relacions humanes es degraden a la carrera i on res no importa més que els recursos materials que es puguen acumular. Cal dir, però, que encara queda molta gent generosa, que no ha pres aquests termes per bandera i gaudeix de la vida col•lectiva, associativa, familiar, on la interacció amb els seus és bàsica per donar-li sentit a aquesta vida.

No fa massa dies, comentava una situació quotidiana amb una amiga, que em va portar a escriure aquestes línies. Tractàvem del procés de tenir cura de les persones majors, aquelles persones que quan nosaltres érem xicotets i xicotetes, tenien cura de nosaltres. I això, no cal oblidar-ho.

Tots i totes sabem que és tindre una persona gran a casa, igualment que sabem que és tindre un nadó. No tots i totes actuem igual davant d’aquesta situació, però la meua intenció ara, no és jutjar la millor de les opcions i actituds, sinó tractar el què he aprés de l’atenció a les persones grans tant a l’àmbit familiar com professional. I a més, perquè no, reconèixer la tasca de les persones que es dediquen a tenir cura dels grans.

Entre d’altres coses he aprés que, normalment, no hi ha persones millor qualificades per a atendre a altra que la seua pròpia família, perquè són qui més la coneixen i amb les que més confiança té la persona que necessita de la seua ajuda i companyia. Normalment, la família es veu desbordada per les necessitats d’aquesta, però amb l’ajuda d’una professional d’infermeria i amb l’experiència que dóna el temps, l’atenció integral serà de major qualitat que si la proporcionen persones alienes al nucli familiar; també, que les persones totalment dependents per a les activitats de la vida diària precisen igualment d’estímuls per a tenir la major qualitat de vida possible. Per tant caldrà mantenir una bona higiene, utilitzar els perfums que li puguen agradar, mantenir converses, posar-los música del seu gust… i contràriament al que puga parèixer a priori, si que existirà un feed-back en la relació entre cuidador i persona cuidada, que s’apreciarà amb major grau, a mesura que el procés d’atenció avance.

La satisfacció que suposa aconseguir un bon procés d’atenció no es pot pagar amb res, i en canvi, el benefici obtingut i la realització personal són inquantificables. Aleshores, perquè no provar aquesta experiència si per qüestions de naturalesa se’ns presenta a les nostres vides? És una experiència dura, difícil, complicada, però alhora t’ensenya moltes coses i ajuda a vore la vida d’una altra manera. Les persones grans necessiten de nosaltres, i nosaltres, les grans persones (si em permeteu la inclusió) sempre serem per acompanyar-los i ajudar-los.

2 comentaris:

Brey ha dit...

Quanta raó, si hi ha algú que en el meu pensar cal respectar, ajudar, i cuidar, si és necessari son els nostres majors, son els qui quan érem xicotets ens han cuidat, i han treballat dur per nosaltres. Amés que en moltes ocasions, aprens, no sols de la realitat humana, i a fer certes, coses, sinó també de les seues experiències, i inclús veure el mon d'una forma diferent.

Marina ha dit...

Quanta raó..
Però és tan difícil! Sobretot quan s'arriba a un cert punt.. es fa molt feixuc, per uns i altres..

Beset!