Hem perdut la vergonya!

Vivim a una espècie de sense sentit continu. Diners, malbaratament, corrupció, especulació urbanística, futbol, drogues, màfies... ens treuen als valencians els colors. Sense referents. Entregats a la vergonya més absoluta. Mirant de reüll i sense alçar massa la vista.

Però algunes coses en determinats camps, me centraré en la música, estan canviant gràcies a persones que estan projectant-nos a la velocitat de la llum. Un fenomen tan difícil, com fàcil d'explicar, en el que, probablement, una gran sèrie de factors han interaccionat per donar, sense dubte, bons fruits. A mi sols me venen al cap tres d’ells, però de segur que en esta partida han jugat molts més.

El primer, potser siga esta manca d'identitat que, al mateix temps que ens lleva les ganes de continuar, ens dona forces per seguir buscant un referent, un model. El segon, el treball que des de fa dècades, s'han encarregat de fer els grans investigadors i compiladors del poble (Pep Gimeno, el senyor violí, etc). El tercer, com determinats grups (Obrint Pas, Miquel Gil, etc) han preparat el camí i han creat un substrat perfecte per fer més “receptiva” si cal, a la gent.

A partir d’este punt, i d’un període llarg i costós de maduresa (que compte, encara està en bolquers) probablement tot ve rodat. I la gent comença a parlar de fenòmens, a recuperar l’orgull, a viure amb el cap ben alt, a no tindre vergonya de ser valencià o valenciana (que no és broma, que vergonya en teníem i molta).

Alguns han batejat el fenomen en nom de “botifarra”, altres aposten per un “nosaltres”, i la qüestió és complexa, però el ben cert es que aquest “botifarra” té molt de pes en el procés de recuperació de valenciania, si em permeteu l’expressió. Allà per on passa canta i deixa la seua petjada. I cada vegada la bola de neu és més gran i arrasa. Aquesta “botifarra” no avorreix per més que es repetisca! I els Obrint Pas canten una malaguenya que els joves ballen eufòrics. També se’ns dóna a conèixer al Carles Dénia i al senyor “violí”, que porta tants anys, o més, com Pep Gimeno fent feina. Ens sorprenem, ens alegrem i cridem per fi! I el que pareixia una tonteria, no ho és tant i podem dir: els valencians som això! I som capaços de montar “embolats” del nivell de Miquel Gil + Botifarra + Orquestra Àrab de Barcelona i presentar-se a la cita més de 3000 persones!

I perdem la vergonya, sí! Hem perdut la vergonya! I què passarà, és una incògnita. El ben cert, és que ara juguem a casa i sense por.

Vos en deixe una cantada pel Carles Dénia. Mestre!