Temps, sobretot temps.

Sovint, les persones…

necessitem d’espai i temps per a nosaltres mateixes. Són aquells moments en que t’adones que estàs rient sol, i encara rius més. O els que plores fugaçment per poder tornar a somriure amb més força. Moments, en que ens retrobem amb el “jo” per a conèixer-se una miqueta més a fons. Dubtem, reafirmem, creixem, errem, perdem, rectifiquem, guanyem, ens coneguem.

Existeixen un munt de maneres de fer i estar per conèixer-se, tantes com persones. Hi ha qui prefereix la platja, la muntanya o l’horta. D’altres trien l’habitació, l’estudi o el corral. Unes canten, altres llegeixen, altres escriuen, altres escolten música. Es pot triar ballar o restar quiet, segut o dret, i perquè no gitat. Fins i tot, pot resultar útil la foscor, llum, pluja, vent, calor o fred.

A mi, personalment m’agrada el silenci, escriure o escoltar música, a l’habitació, al corral o a la muntanya, depenent de si fa sol, plou, és de nit o de dia. I els dies de molta basca, perquè no rebolcar-se sobre la sorra de la platja abans i després d’un bon bany. I els dies de fred, perquè sí, manta i xemeneia! Desconecte, ric sol, m’equivoque, encerte i misteriosament torne a dubtar. I m’agrada.

Quan dubtem és perquè caminem. Si caminem, avancem. No correguem! Tampoc parem. Tot, amb la seua justa mesura, dóna bon fruit. I nosaltres en sabem molt d’aquestes coses. No sabrem més enllà del propi espai, els aliens no cal conèixer-los. Tampoc els entendrem mai. Però, les preses mai han estat bones aliades ni d’uns, ni d’altres. La reflexió i l’autoconeixença comencen amb la vida i acaben amb la mort. Millor serà doncs, caminar sense córrer.


…necessitem marxa!