dijous, 26 de novembre de 2009

Hem perdut la vergonya!

Vivim a una espècie de sense sentit continu. Diners, malbaratament, corrupció, especulació urbanística, futbol, drogues, màfies... ens treuen als valencians els colors. Sense referents. Entregats a la vergonya més absoluta. Mirant de reüll i sense alçar massa la vista.

Però algunes coses en determinats camps, me centraré en la música, estan canviant gràcies a persones que estan projectant-nos a la velocitat de la llum. Un fenomen tan difícil, com fàcil d'explicar, en el que, probablement, una gran sèrie de factors han interaccionat per donar, sense dubte, bons fruits. A mi sols me venen al cap tres d’ells, però de segur que en esta partida han jugat molts més.

El primer, potser siga esta manca d'identitat que, al mateix temps que ens lleva les ganes de continuar, ens dona forces per seguir buscant un referent, un model. El segon, el treball que des de fa dècades, s'han encarregat de fer els grans investigadors i compiladors del poble (Pep Gimeno, el senyor violí, etc). El tercer, com determinats grups (Obrint Pas, Miquel Gil, etc) han preparat el camí i han creat un substrat perfecte per fer més “receptiva” si cal, a la gent.

A partir d’este punt, i d’un període llarg i costós de maduresa (que compte, encara està en bolquers) probablement tot ve rodat. I la gent comença a parlar de fenòmens, a recuperar l’orgull, a viure amb el cap ben alt, a no tindre vergonya de ser valencià o valenciana (que no és broma, que vergonya en teníem i molta).

Alguns han batejat el fenomen en nom de “botifarra”, altres aposten per un “nosaltres”, i la qüestió és complexa, però el ben cert es que aquest “botifarra” té molt de pes en el procés de recuperació de valenciania, si em permeteu l’expressió. Allà per on passa canta i deixa la seua petjada. I cada vegada la bola de neu és més gran i arrasa. Aquesta “botifarra” no avorreix per més que es repetisca! I els Obrint Pas canten una malaguenya que els joves ballen eufòrics. També se’ns dóna a conèixer al Carles Dénia i al senyor “violí”, que porta tants anys, o més, com Pep Gimeno fent feina. Ens sorprenem, ens alegrem i cridem per fi! I el que pareixia una tonteria, no ho és tant i podem dir: els valencians som això! I som capaços de montar “embolats” del nivell de Miquel Gil + Botifarra + Orquestra Àrab de Barcelona i presentar-se a la cita més de 3000 persones!

I perdem la vergonya, sí! Hem perdut la vergonya! I què passarà, és una incògnita. El ben cert, és que ara juguem a casa i sense por.

Vos en deixe una cantada pel Carles Dénia. Mestre!

dijous, 19 de novembre de 2009

Joder, quin tema!

Entre en aquell local on havíem quedat i vos veig al fons. Alfons, s’ha comprés, el silenci. I se vos veu molt agust xerrant i tal i jo també feia temps que no anava amb la gent que he arribat. I me faig el loco. El meu col•lega se posa a salvar el món al costat de la màquina de tabac i les altres dos xicueles amb qui he arribat insisteixen. Una casalla! I jo pense que tothom s’ha tornat boig i que jo no pinte res allà dins. I que tal vegada, algú pinta al wàter, però això no té importància perquè jo estic flipant i es el que volia.

Se vos veu agust ahí dale que te pego i jo també, però joder, has vingut des d’allà, hem quedat per anar de festa i jo que sé, vaig i vos salude. I hòstia quina alegria despreneu les dos que dona ganes de dir-li al del wàter que prove a saludar-vos i que deixe la brotxa. Iea! Veniu allà al costat del futbolí? Hi ha lloc i allí se pot gestar una bona nit. Bona nit i per fi el meu col•lega queda lliure. I torna! I marxem. Som molts i sense diners, però jo convide perquè en estos moments no penses en termes econòmics sinó en emocions. Certament no penses en elles, simplement et deixes portar pel context social de la nit. Tu m’entens jo sé que tu m’entens.

Aparquem. Sense problemes. I entrem i eixim, i la bamba i el segell del bajón a l’avantbraç. I arribeu i ja estem tout le groupe. I un tio s’acosta i te parla. I tu el mires somrient com si te caiguera bé, però per dins penses que és un tio molt pesat. I jo te mire i pense, joder li cau bé i li somriu. I vaig al cotxe a deixar la jaqueta i quan torne ja no està i tu ja estàs lliure. I fas cara de voler marxar mentre balles com si estigueres in the great moment of the night. I si, marxem perquè fem pena i és de dia i tenim gana. I l’hamburgueseria del costat sembla l’abocador orgànic del barri. I anem al forn i volem entrar per darrere quan està obert per davant. Això va a modes i a hores. I ens demanem un nosequé en nosequantos (alguns diuen nosequintos perquè beuen cervesa, crec) i anem al cotxe. I obri el portamaletes i cables que miren darbuka, darbuka que mira trompeta, trompeta que mira guitarra, guitarra que mira a l’exterior. I acabem liant-la parda i mon anem. I entrem al poble que Raimon confon en Alfafar-Benetússer i et deixem a casa. I uns kilòmetres més cap al costat et deixem a casa a tu també. I jo torne al meu poble, el meu poble és al coll i s’acaba la nit i és de dia. Joder quin tema.

diumenge, 8 de novembre de 2009

MIRALL D'AIGUA

És estrany el fred
als nostres ulls. El rosec
fondo del corcó, aquests joncs
de pluja tallada.

Veus, a través dels badalls
de llum de les cortines,
el carrer fosc i llarg de la memòria,
i als dolls de les voreres, mentre dringuen
de vidre les velles canonades,
altra mirada, com llambreig remotíssim
que en l'aigua borbolla:
lluny, en la platja que vespreja
dos perfils passegen encara
i tu voldries ser l'ona en el turmell.

Efímera, una brusca en l'aire renovella
en la sorra negada de deixalles.

Però és tan, tan tard,
i són tantes les petxines esberlades!

(Ramon Guillem)