dissabte, 21 de març del 2009

Tic, tac, tic, tac, tic, tac, tic, tac, tic, tac.

La vida passa com una processó…

El temps no s’atura i nosaltres, inevitablement estem lligats a avançar amb ell. Mirem enrere, per continuar endavant i ens adonem de totes les experiències viscudes. Pareix mentida, recordes, aquell dia, en aquell moment, són expressions que conforme avança la vida més es repeteixen. Experiència en diuen.

I com més avancem, més ràpid passa. Sona a tòpic, i evidentment el temps es manté constant, però em dona la sensació que la percepció altera aquesta “K”. Per aquest motiu, per fotre a la percepció, omplim-lo d’activitats. A vore si cola! Si no és així, sempre ens quedarà la satisfacció d’haver-lo aprofitat. Un amic meu comenta que la millor manera de guanyar “la por” que provoca el pas del temps, és estar satisfet del que has fet fins el moment, aprofitar-lo. Prove-m’ho doncs, que no ens quede el dubte.

...eliminem els maldecaps i convertim-la en cercavila!

dijous, 12 de març del 2009

Temps, sobretot temps.

Sovint, les persones…

necessitem d’espai i temps per a nosaltres mateixes. Són aquells moments en que t’adones que estàs rient sol, i encara rius més. O els que plores fugaçment per poder tornar a somriure amb més força. Moments, en que ens retrobem amb el “jo” per a conèixer-se una miqueta més a fons. Dubtem, reafirmem, creixem, errem, perdem, rectifiquem, guanyem, ens coneguem.

Existeixen un munt de maneres de fer i estar per conèixer-se, tantes com persones. Hi ha qui prefereix la platja, la muntanya o l’horta. D’altres trien l’habitació, l’estudi o el corral. Unes canten, altres llegeixen, altres escriuen, altres escolten música. Es pot triar ballar o restar quiet, segut o dret, i perquè no gitat. Fins i tot, pot resultar útil la foscor, llum, pluja, vent, calor o fred.

A mi, personalment m’agrada el silenci, escriure o escoltar música, a l’habitació, al corral o a la muntanya, depenent de si fa sol, plou, és de nit o de dia. I els dies de molta basca, perquè no rebolcar-se sobre la sorra de la platja abans i després d’un bon bany. I els dies de fred, perquè sí, manta i xemeneia! Desconecte, ric sol, m’equivoque, encerte i misteriosament torne a dubtar. I m’agrada.

Quan dubtem és perquè caminem. Si caminem, avancem. No correguem! Tampoc parem. Tot, amb la seua justa mesura, dóna bon fruit. I nosaltres en sabem molt d’aquestes coses. No sabrem més enllà del propi espai, els aliens no cal conèixer-los. Tampoc els entendrem mai. Però, les preses mai han estat bones aliades ni d’uns, ni d’altres. La reflexió i l’autoconeixença comencen amb la vida i acaben amb la mort. Millor serà doncs, caminar sense córrer.


…necessitem marxa!