dissabte, 28 de febrer de 2009

Reflexions internes

DE PERSONES GRANS I DE GRANS PERSONES

És habitual sentir comentar que vivim a una societat individualista, egoista, on les relacions humanes es degraden a la carrera i on res no importa més que els recursos materials que es puguen acumular. Cal dir, però, que encara queda molta gent generosa, que no ha pres aquests termes per bandera i gaudeix de la vida col•lectiva, associativa, familiar, on la interacció amb els seus és bàsica per donar-li sentit a aquesta vida.

No fa massa dies, comentava una situació quotidiana amb una amiga, que em va portar a escriure aquestes línies. Tractàvem del procés de tenir cura de les persones majors, aquelles persones que quan nosaltres érem xicotets i xicotetes, tenien cura de nosaltres. I això, no cal oblidar-ho.

Tots i totes sabem que és tindre una persona gran a casa, igualment que sabem que és tindre un nadó. No tots i totes actuem igual davant d’aquesta situació, però la meua intenció ara, no és jutjar la millor de les opcions i actituds, sinó tractar el què he aprés de l’atenció a les persones grans tant a l’àmbit familiar com professional. I a més, perquè no, reconèixer la tasca de les persones que es dediquen a tenir cura dels grans.

Entre d’altres coses he aprés que, normalment, no hi ha persones millor qualificades per a atendre a altra que la seua pròpia família, perquè són qui més la coneixen i amb les que més confiança té la persona que necessita de la seua ajuda i companyia. Normalment, la família es veu desbordada per les necessitats d’aquesta, però amb l’ajuda d’una professional d’infermeria i amb l’experiència que dóna el temps, l’atenció integral serà de major qualitat que si la proporcionen persones alienes al nucli familiar; també, que les persones totalment dependents per a les activitats de la vida diària precisen igualment d’estímuls per a tenir la major qualitat de vida possible. Per tant caldrà mantenir una bona higiene, utilitzar els perfums que li puguen agradar, mantenir converses, posar-los música del seu gust… i contràriament al que puga parèixer a priori, si que existirà un feed-back en la relació entre cuidador i persona cuidada, que s’apreciarà amb major grau, a mesura que el procés d’atenció avance.

La satisfacció que suposa aconseguir un bon procés d’atenció no es pot pagar amb res, i en canvi, el benefici obtingut i la realització personal són inquantificables. Aleshores, perquè no provar aquesta experiència si per qüestions de naturalesa se’ns presenta a les nostres vides? És una experiència dura, difícil, complicada, però alhora t’ensenya moltes coses i ajuda a vore la vida d’una altra manera. Les persones grans necessiten de nosaltres, i nosaltres, les grans persones (si em permeteu la inclusió) sempre serem per acompanyar-los i ajudar-los.

dimecres, 11 de febrer de 2009

PRESERVATIU!

Arribarà un dia que penjaré coses escrites per mi, d'això podeu estar-ne segurs i segures. De moment, però, continuaré amb coses escrites per altres, i amb les quals m'identifique en menor a major grau.

Hui toca l'Ovidi. Gran llibre el que me varen regalar dijous passat. Sobre les seues pàgines hi ha textos brutals, entre ells el "PRESERVATIU".

PRESERVATIU

Si algun colp et pregunten qui ets,
digues que ets Déu.
No t'emprenyaran més.
Si et pregunten què fas,
els dius que fas hores.
et deixaran.
Si volen saber on vas,
els dius que "a la merda".
Mai més no et diran res.
I tu no hauràs emprat
cap mentida ni pedaç
per a deslliurar-te d'ells.

(Ovidi Montllor)