Reflexions internes

DE PERSONES GRANS I DE GRANS PERSONES

És habitual sentir comentar que vivim a una societat individualista, egoista, on les relacions humanes es degraden a la carrera i on res no importa més que els recursos materials que es puguen acumular. Cal dir, però, que encara queda molta gent generosa, que no ha pres aquests termes per bandera i gaudeix de la vida col•lectiva, associativa, familiar, on la interacció amb els seus és bàsica per donar-li sentit a aquesta vida.

No fa massa dies, comentava una situació quotidiana amb una amiga, que em va portar a escriure aquestes línies. Tractàvem del procés de tenir cura de les persones majors, aquelles persones que quan nosaltres érem xicotets i xicotetes, tenien cura de nosaltres. I això, no cal oblidar-ho.

Tots i totes sabem que és tindre una persona gran a casa, igualment que sabem que és tindre un nadó. No tots i totes actuem igual davant d’aquesta situació, però la meua intenció ara, no és jutjar la millor de les opcions i actituds, sinó tractar el què he aprés de l’atenció a les persones grans tant a l’àmbit familiar com professional. I a més, perquè no, reconèixer la tasca de les persones que es dediquen a tenir cura dels grans.

Entre d’altres coses he aprés que, normalment, no hi ha persones millor qualificades per a atendre a altra que la seua pròpia família, perquè són qui més la coneixen i amb les que més confiança té la persona que necessita de la seua ajuda i companyia. Normalment, la família es veu desbordada per les necessitats d’aquesta, però amb l’ajuda d’una professional d’infermeria i amb l’experiència que dóna el temps, l’atenció integral serà de major qualitat que si la proporcionen persones alienes al nucli familiar; també, que les persones totalment dependents per a les activitats de la vida diària precisen igualment d’estímuls per a tenir la major qualitat de vida possible. Per tant caldrà mantenir una bona higiene, utilitzar els perfums que li puguen agradar, mantenir converses, posar-los música del seu gust… i contràriament al que puga parèixer a priori, si que existirà un feed-back en la relació entre cuidador i persona cuidada, que s’apreciarà amb major grau, a mesura que el procés d’atenció avance.

La satisfacció que suposa aconseguir un bon procés d’atenció no es pot pagar amb res, i en canvi, el benefici obtingut i la realització personal són inquantificables. Aleshores, perquè no provar aquesta experiència si per qüestions de naturalesa se’ns presenta a les nostres vides? És una experiència dura, difícil, complicada, però alhora t’ensenya moltes coses i ajuda a vore la vida d’una altra manera. Les persones grans necessiten de nosaltres, i nosaltres, les grans persones (si em permeteu la inclusió) sempre serem per acompanyar-los i ajudar-los.

PRESERVATIU!

Arribarà un dia que penjaré coses escrites per mi, d'això podeu estar-ne segurs i segures. De moment, però, continuaré amb coses escrites per altres, i amb les quals m'identifique en menor a major grau.

Hui toca l'Ovidi. Gran llibre el que me varen regalar dijous passat. Sobre les seues pàgines hi ha textos brutals, entre ells el "PRESERVATIU".

PRESERVATIU

Si algun colp et pregunten qui ets,
digues que ets Déu.
No t'emprenyaran més.
Si et pregunten què fas,
els dius que fas hores.
et deixaran.
Si volen saber on vas,
els dius que "a la merda".
Mai més no et diran res.
I tu no hauràs emprat
cap mentida ni pedaç
per a deslliurar-te d'ells.

(Ovidi Montllor)

Un de IBN KHAFAJA

Un gran de la nostra literatura deia que "la millor manera de llegir, és rellegir". Gran Fuster, gran. I jo li he fet cas i ja no sé quantes vegades m'he llegit Jardí ebri, un gran llibre de poemes de Ibn Khafaja traduit per Josep Piera.

Ibn Khafaja naix l'any 1058 i va ser un dels més grans poetes d'al-Àndalus. Fill de familia culta i benestant. Un home sensual, sensible i amant de la vida (COM JO!). I sense més preàmbuls ací us deixe un poema d'aquest gran mestre!

Tot i que em creia fort i ferm com una roca
la bellesa em sacseja com una dèbil branca.
Era dur de coratge i, de sensibilitat, tendre.
No m'he mantingut mai en una sola postura
ni he anat mai pel mateix camí.
No m'agrada la rigidesa en l'home,
que el transforma en una estàtua;
ni qui no ha passat nits despert
per l'insomni de l'amor,
ni a qui el desig no li ha doblegat mai el cos.
Ara penedit, ara abrandat, plore
pels meus pecats, i gemegue per les ruïnes.
Sóc talment la tendra branca d'un salze
que el vent du de banda a banda.

IBN KHAFAJA

Buscando tu olor

Probablement els que actualment som seguidors del Miquel Gil desconeixem etapes anteriors al marge d'Al Tall. Per tal de conèixer més sobre la rica trajectòria d'aquest músic vos penge ací una cançoneta d'un antic treball anomenat "Buscando tu olor" que trobe que és interessant. Una sonoritat musical distinta a la que estem acostumats en aquest cantaor. A gaudir-ne!

VICEVERSA

Us deixe avui un poema del grandíssim Mario Benedetti

Viceversa

Tengo miedo de verte
necesidad de verte
esperanza de verte
desazones de verte

tengo ganas de hallarte
preocupación de hallarte
certidumbre de hallarte
pobres dudas de hallarte

tengo urgencia de oírte
alegría de oírte
buena suerte de oírte
y temores de oírte

o sea
resumiendo
estoy jodido
y radiante
quizá más lo primero
que lo segundo
y también
viceversa.

L'amor és Déu en barca

Una vegada més una bona lletra, una bona cançò. No és per a menys! A gaudir-ne.

L’amor és Déu en barca
Lletra: Enric Casassas Música: Miquel Gil


D’acord, no ens entenem
ni ens sabem estimar,
la por si l’aprofites
es torna cerimònia.

La carta que ara ve
ja la’n puc destapar,
l’amor és ritual,
el ritual és la vida,
la vida anar tirant.

La vida anar tirant,
l’amor és pa amb formatge,
el pa amb formatge és vida,
la vida anar paint.

L’amor és Déu en barca,
la vida és un naufragi
en un got de vi blanc,
l’amor és caure al toll
i trobar-hi l’amor.

UN DE QUIMA JAUME

PRELUDI DE L'HIVERN

VINDRÀ l'hivern, aquest amic temut.
Caldrà pensar en treure les flassades
fetes de llanes càlides d'antany.
L'estiu, el sol, l'amor són fugissers,
perduren sols al fons de la memòria,
reserva natural per no morir de fred.

Recorro el bosc i em porta al laberint.
Roures immensos em semblen fantasmes.
No trobo la sortida. El verd i el groc
m'atreuen la mirada.
Contrast de vida i mort.
Es resisteix el verd, triomfa el groc,
la natura té lleis.
El cor no en té, viatger entre fulles,
es resisteix a perdre la tendresa.

Estimo el bes, no pas el que és donat
sinó aquell pensat que mai pots perdre.
El somni m'ha atrapat!
Vull que l'hivern em retorni el misteri
de saber que en un full blanc com la neu
sempre hi podrem escriure noms perduts,
recobrar espais on l'amor ens prengué,
on ens desaprengué.

Tancar després els ulls
i el full sense saber
si és certa o no la vida que hem viscut.


-Quima Jaume-
(De Del temps i dels somnis, 1993)