diumenge, 8 de novembre del 2009

MIRALL D'AIGUA

És estrany el fred
als nostres ulls. El rosec
fondo del corcó, aquests joncs
de pluja tallada.

Veus, a través dels badalls
de llum de les cortines,
el carrer fosc i llarg de la memòria,
i als dolls de les voreres, mentre dringuen
de vidre les velles canonades,
altra mirada, com llambreig remotíssim
que en l'aigua borbolla:
lluny, en la platja que vespreja
dos perfils passegen encara
i tu voldries ser l'ona en el turmell.

Efímera, una brusca en l'aire renovella
en la sorra negada de deixalles.

Però és tan, tan tard,
i són tantes les petxines esberlades!

(Ramon Guillem)

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Te'n cantaré més de mil






















"Todas la "muqueres" llevan, debajo del delantal, una boquita sin dientes, que mossega i no fa mal"

Increïble, impressionant, sense paraules, brutal!

Moments de 17 músics dalt de l'escenari... Reïllo, Miquel Gil, Nèstor Mont, Dani Miquel, Tobal Rentero, Jacint, Paco Lucas, Juanjo Blanco, Paqui Gil i més senyora i més...

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Com viure a l'altra punta del món.

Sí, així és. Aquesta professió que he "triat" m'aboca a uns horaris que a la gran majoria els poden resultar incomprensibles. Ben mirat, i des d'aquesta part del món, m'alce a la mateixa hora que ho fan als Estats Units. No sé si compartisc el mateix horari laboral que els habitants d'aquelles terres, ignorant de mi, i tot i fer moltes hores, vos assegure que no és per a tant. O sí? Amb els anys deu passar factura.

Dormir de dia, treballar de nit. El dia a dia. Quan la gent se demana un cafè per desdejunar i posar-se a tope al bar que està just enfront del centre de... salut? Jo me demane una ensaimada i com a mínim quatre hores de son, perfavor. I el dia que no es pot, per allò de que la meua part del món funciona al revés de mi, i els "papeleos" sols es poden tramitar fins les 14-15 hores, pues no hi ha més remei que maleir al qui va imposar aquests horaris de treball. Continuant en la rutina de la dieta, tinc per costum esmorzar a les 13 hores, hora de dinar? I dine a les 16-17 hores. Sí, hora de sopar a Limerick. El sopar sempre és una incògnita. El dia que treballe, menge quan puc (normalment a horari normal, tret d'algun dia que toquen les dotze) i quan no treballe les 22-23 hores són les habituals. Ja és més normal, no?

I es que com vos dic, me dóna la sensació que visc a altra part del món. La gent comenta: "fotre (ells diuen joder) dorms fins les 12?" El que ells no saben és que me gite a les 8, o no. La veritat, i no sé perquè, és un paler despertar-se a les 12-13 hores i donar-li voltes al llit fins a fer-se la vostra hora de dinar. Com aquell, "despertar-te i no aixecar-te perquè total no tens res a fer més que pensar i s'hi està tan calentet al llit i és tan difícil amb la gent del barri". Sí, és difícil, la veïna només fa que cantar-li al netet, que com és obvi porta un horari molt diferent al meu. I no es que visca a un barri conflictiu, Alcàsser no dóna ni per a dividir-lo en barris ara que ho pense, però si que hi ha gent que preferiria no creuar-me cada dia al dematí (canta el gall quiquiriquí).

Maeu sor hui! També tinc assaig? Sí, coordinar aquest "jaleo" d'horaris (vida?) amb els assajos no és fàcil. Hostia! Tinc pendent un projecte d'investigació. L'acabaré, no?

I encara es pregunteu perquè no sóc normal?

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Un JB amb aigua!

TU: Bon dia, que xovinista eres! Què fas?
JO: Iea, buenas! Que va tio, analitze errades. Mira que mal! I res, aci agranant.
TU: Vaig a fer-me un cafenet.
JO: De lujo!
TU: Com va?
JO: No sé tio, ni bé, ni mal. Com sempre. La veritat, un poc ratllat, però res. I tu?
TU: Mal.
JO: Peguem-nos un tir. Es que en estes situacions són més fredes que una roca. Merda, esta frase me recorda a un...
TU: Tinc ganes d'estar plof.
JO: No tio, lo de sempre. Ix, despejat. Això t'ajudarà a no donar-li moltes voltes al cosmos.
TU: Anem a la Calderona?
JO: Vale, però no tenim massa temps.
TU: Busca una ruta mentre me dutxe!
JO: I esta nit? Hi ha concert de tranqui... nem?
TU: No vull gitar-me tard, que demà tinc partida.
JO: "La proposta és agafar una ceba ràpida i a jeure a la una"
TU: No m'apeteix.
JO: Val. Però al de Conxita i JMO de final de mes, si que vens.
TU: Qui són?
JO: Ella la de "l'ungüent", ell un tio que te fa un llibre d'un elefante i un candelabro. Tio, el d'antònia font!
TU: Ah...



I es que ens espera un gran final de mes! ;)

dimarts, 29 de setembre del 2009

Aigua a poalaes!

I es que, des d'ahir que es va posar a ploure no ha parat gens. Els carrers ahir pareixien rius, com jo no ho recordava a Alcàsser; l'avinguda, de recent construcció, provocava que l'aigua entrara dins de les cases, en parà o sense; el centre de salut quasi se'ns cau damunt, hui torne a treballar, ja vos contaré si almenys hem recuperat la llum, i la pista de silla ha quedat inundada gràcies al polígon que li han posat al costat i les obres de l'AVE. Els camps de tarongers d'abans tragaven aigua, el clavegueram actual es veu que no. No sé si visc a Alcàsser o a Kabul, en tots els meus respectes.

dimarts, 15 de setembre del 2009

Me podria atropellar un camió i no me passaria res.

Has tocat a la porta. Jo estava dormint plàcidament i he pensat, qui serà ara? He guaitat per la finestra i he vist la teua ombra projectada a la paret de la veïna d'enfront. No t'esperava, però sincerament, tenia moltes ganes de que algun dia tornares, sense importar-me si em despertaves, em pillaves a la dutxa, dinant o sopant.

He baixat per les escales a la planta baixa de la casa i he obert la porta. M'has regalat un somriure entre tímid i no sé com, mentre treies la llengua d'aquella manera tan guai que tu ja saps com m'agrada. Jo no he sabut que dir, com sempre a aquestes ocasions em paralitze de dalt a baix com si un atac de sorpresa recorreguera el meu jo. Un atac de sorpresa? Sí, algo així com una sensació d'alegria desmesurada mesclada en pànic al quadrat. I quan per fi he pogut parlar, sols m'ha eixit un: Passes? Increible, sí, ja me coneixes.

Hem anat tots dos fins la cuina mentre intentaves encetar converça. Jo, entre torpe i atontat no sabia ni per on caminava. Hem segut al sofà i ara si, la converça de "besugos" ha donat lloc a un diàleg prou més coherent. Més per la teua part que per la meua. Arribat el moment, no he aguantat més i t'he regalat un abraç. Ara s'intercanvien els papers i tu fas la cara que abans jo. I jo, no faig cara de res. Eixim del pas regalant-se una altra abraçada mentre et bese al coll i reacciones abraçant-me més fort. Aleshores ens mirem i ens riguem, ens acaronem, ens besem, i ja saps, tot allò.

Merda! Tot açò seria genial si no haguera sigut un somni. De totes formes, gràcies pel moment que m'has fet passar mentre dormia, ara ja entenc perquè, plàcidament. Colacao en fanta.