dimecres, 26 de novembre de 2008

UN DE QUIMA JAUME

PRELUDI DE L'HIVERN

VINDRÀ l'hivern, aquest amic temut.
Caldrà pensar en treure les flassades
fetes de llanes càlides d'antany.
L'estiu, el sol, l'amor són fugissers,
perduren sols al fons de la memòria,
reserva natural per no morir de fred.

Recorro el bosc i em porta al laberint.
Roures immensos em semblen fantasmes.
No trobo la sortida. El verd i el groc
m'atreuen la mirada.
Contrast de vida i mort.
Es resisteix el verd, triomfa el groc,
la natura té lleis.
El cor no en té, viatger entre fulles,
es resisteix a perdre la tendresa.

Estimo el bes, no pas el que és donat
sinó aquell pensat que mai pots perdre.
El somni m'ha atrapat!
Vull que l'hivern em retorni el misteri
de saber que en un full blanc com la neu
sempre hi podrem escriure noms perduts,
recobrar espais on l'amor ens prengué,
on ens desaprengué.

Tancar després els ulls
i el full sense saber
si és certa o no la vida que hem viscut.


-Quima Jaume-
(De Del temps i dels somnis, 1993)

dissabte, 22 de novembre de 2008

Un de Josep Piera

EPÍSTOLA O CANÇÓ A L'ESPERA DE MÚSICA

Truca'm, amor, la porta;
com el vidre tremola un instant
quan el vent acarona l'arbreda,
així t'espere, jo, paraula oferta, goig.
Truca'm la porta, amor,
no t'espanten els lladrucs de la por;
jo t'espere
com només ho saps tu, em pense.

Mai no és llarga l'espera, ni és silenci,
si tu has de venir, amor meu, a cercar-me.

Vindràs, amor, a veure'm?
Una altra volta almenys, una només
si vols, una carícia,
una paraula, veure't,
sentir-te respirar al meu costat, com un foc;
somriure amb tu, escoltar
el desig arrugant els llençols del silenci,
dintre la música del temps,
l'harmonia dels núvols al fons d'una finestra,
els teus llavis, amor, els teus llavis,
una font, una sínia, una fira de goig;
i les mans
i cançons i deler i un contacte de roba,
perfum lleuger que desperta,
un ventíjol d'estiu, només, a penes
si un preludi d'inici al tacte de les pells.

Bé saps tu com t'estime, amor amic amat,
criatura del somni, dolcíssima ficció.

La meua ment, atenta, tota
per sentir-te a la vora, escoltar
els teus mots, espill preciós d'estima.

Truca'm, amor, la porta. Truca'm.
Tot el gaudi del món t'espera entre els meus braços.
Vine.
A l'hora, dia, instant o vida que em demanes.
Potser no saps, amor,
amb quina urgència et faig aquesta crida.
T'espere.
Truca'm.
Vine.
Abraça'm.


Josep Piera
(D'El somriure de l'herba, 1980)

dissabte, 15 de novembre de 2008

Un bon poema. Una bona cançò.

Què millor que passar una nit de relax llegint i escoltant bona música. M'agradaria compartir amb vosaltres una de tantes lletres que he llegit, i escoltat, hui. Personalment pense que està molt aconseguida la música per a aquesta lletra. Coneguent els protagonistes, no m'esperava menys. Gaudiu-ne! Negreta

Línia de flotació
Lletra: Antoni Fornés
Música: Miquel Gil

Sé ben bé què significa
que em trobe tan pansit.
Aquella imatge obsessiva,
Com traure-me-la dels dits?

El moll lluu lívid de lluna
i en les xàrcies brunz vent de mar.
Quan ella el seu cos se suma
no para de tremolar.

Sospita: l’amor depara
fugides cap endavant.
Fóra mesquí qui frenara
i si es dóna, patiran.

Línia de flotació en els llavis,
troba l’amor innocent
com un depredador quan, dòcil,
executa el seu disseny.



dilluns, 10 de novembre de 2008

AVINGUDES DEL DESGAVELL

Sota aquest nom, Avingudes del desgavell, es troben tot un seguit de poemes que el meu amic PR va escriure ja fa uns anys. PR "justificava" així l'elecció del nom:

AVINGUDES. Vies d'accés a un lloc, esp. vies amples, ord vorejades d'arbres, que porten a un palau, a una plaça, a un indret important.

DESGAVELL. m. Desordre complet

AVINGUDES DEL DESGAVELL (poètica): Vies d'accés al desordre complet.

Sentint-me plenament identificat en aquest desordre i de cami cap al desordre complet, em llence a l'aventura dels blogs. En aquest espai compartiré poesia i música, entre d'altres, amb els meus amics i coneguts.

Per començar, que millor que fer-ho amb un poema del llibre que vos comentava.

MÉS QUE MAI T'ESTIME

Avui plouen records
escolte, entre profunds silencis,
el so encisador dels trencs
damunt les teules, damunt l'ànima;
amb necessària urgència desfilen
les hores de l'ahir
i les paraules a mig dir.
Més que mai t'estime,
però al palpar-te t'esmunys
i només els meus ulls
et reten
perquè ton cos s'ha fos
amb el gris-cel d'un desig
que tot ho abraça amb un gest
d'amor còsmic.

P.R.